dissabte, 22 d’abril de 2017

TESTIMONI D´UNA INNOCENT

Bonica és, bonica com la meua habitació. És idèntica a eixa que tant desitjava, però amb barrots. En realitat no m´agradava gens ni mica però no em podia queixar ja que la meua companya almenys era coherent. No comprenc que faig ací. Jo vaig deixar ben clar que no vaig fer res, que era innocent. Aquell matí solament em vaig alçar com de normal, em vaig vestir i pentinar. Jo no vaig veure a cap d´ells ni aquelles camisetes amb taques rotges. Que eren eixes taques rotges? A més volem deixar-me ací de cinc a deu anys. Ens em tornat bojos? Segur. Ells deien que era culpable. Culpable, culpable, culpable,...

La innocència és relativa, cadascun pot tindre una definició diferent. Segons el diccionari persona llibre de culpa o pecat. Bona definició. no es sol aplicar sempre. L´altra meua seria persona que cal ser culpable per a salvar a altres o augmentar el delit per a lliurar als altres. No vos sona aquesta definició? Doncs deurem de veure més la televisió. La justiciá és igual per a tots. La justícia t´ajudarà i si ets innocent no et passarà res. Segurs? Hui en dia ens estan robant continuament, a tu, a mi, a tots. Però això aquí li preocupa? Fàcil, a aquells que no poden portar-se més als paradisos fiscals. Eixos són innocents i que cap persona diga el contrari. Són innocents, innocents, innocents,...

Tenia molta fam després d´anar a córrer, no t´imagines quanta. en veure un restaurant on venien entrepans vaig comprar un de formatge amb pernil, quina pinta. No va durar molt eixa sensació de satisfacció en el meu interior. Calia tornar a casa per a dutxar-me i cambiar-me. Jo tenia alguna cosa a fer? Si, em calia anar a visitar a unes amigues per a fer un treball de francès. Anàvem a fer éclaires, uns dolços típics francesos amb nata per dins i xocolate per damunt. Agradarien a tots. Al fons s´escoltaven veus cridant culpable, culpable, culpable.  Era aquest part del meu testimoni.

-Et declares innocent o culpable dels delits que t´acusen?- era la pregunta que em van fer

- Sóc innocent, jo no he fet res, sóc innocent.

dimarts, 18 d’abril de 2017

El treball

La veritat és que igual no és el moment indicat per a lliurar aquest treball, però ja que en el seu moment em falte fer-ho i se'm passe per damunt, ho unico que puc fer és lliurar-ho d'una vegada per sempre pel simple fet de tenir-ho, aquest trimestre es presenta molt difícil, ho tinc clar. Ja hem passat unes dates de molts examenes acumulats però no són ni els primers, ni els ultimos, perquè estic segur que despues de les vacances de pasqua haurem de fer front a una gran prova d'examenes, sobretot de llibres de lectura, que solen estar assignats per a aquestes dates.
Aquest trimestre és molt important per que hem d'intentar no deixar cap assignatura pendent per al següent any, però açò solament s'obtindrà mitjançant l'esforç, cosa a la qual cal posar-li obstinació i valor.
Per tant les pasqües ens serviran com a descans i preparació per a l'últim i tan important tram en el qual es decideix més del que pensem.
Ànim per a totes aqueixes persones que decidisquen dedicar-li l'esforç necessari a la seua etapa de batxillerat.

dijous, 13 d’abril de 2017

Per fi va tornar internet.



Pot ser que siga una mica vesprada per a fer l'entrada però és a causa que vaig estar una setmana sense internet i vull explicar-vos la meua horrible experiència.


 Em van llevar l'internet perquè em vaig haver de mudar de casa (no és gens important simplement no hem canviat a una casa una mica millor i aquesta mes o menys igual d'a prop que l'anterior) i per a la meua internet és una part vital de la meua vida a causa que m'encanta veure les meues sèries, llegir les meues ximpleries, la meua *youtube i quan vaig a dormir posar-me qualsevol *video i clar, que et lleven tot açò de colp és molt traumàtic encara que per sort va ser en la setmana d'exàmens així que no em vaig avorrir massa.


Açò em va fer pensar sobre la importància que té internet en les nostres vides avui dia i com depenem d'elles, almenys en la meua.

dimarts, 11 d’abril de 2017

No tot el que brilla sempre és d'or

Ja hem arribat a Pasqües i després d'açò només faltarà una última espentada per arribar al fi de curs. Poques setmanes i molts exàmens, com sempre tocarà sofrir, però avui no vaig a parlar de vacances ni exàmens. El dia 8 vaig anar cap a Alemanya, lloc des d'on estic escrivint aquest bloc, i no és la primera vegada que estic ací, ja que totes les vacances passe gran part d'elles amb el meu pare en una ciutat d'Alemanya anomenada Bielefeld.



Durant el temps que he passat a Alemanya he pogut descobrir unes quantes coses, una d'elles ha sigut que ells no són tan perfectes, pareix que sempre que parlem d'Alemanya i la comparem amb Espanya hem d'avergonyir-nos del nostre país i no hauria de ser així. Els alemanys igual que els francesos, els espanyols i la resta del món tenen coses bones i males.



És clar que econòmicament Alemanya és un país digne d'admiració, almenys de moment, però socialment no són tan tolerants ni educats com pareixen. El sentiment nacionalista que un dia va existir continua ací, i si algun dia viatges a Alemanya recorda que tu no ets dels seus, per a ells sempre seràs un estranger més. El fet de ser la primera potència econòmica mundial els ha fet pensar que ells són meravellosos i els altres uns ases. Açò no vol dir que en Espanya no hi haja gent així, amb aquest blog no vull dir que nosaltres siguem millors sinó tot el contrari que som iguals.
En totes parts hi ha gent bona, gent mala, gent treballadora, gent vaga, gent intel·ligent i gent no tan intel·ligent. No tenim res a envejar-los.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Bella i Bèstia

Aquesta setmana no sé de què parlar i no m’abelleix gens parlar de l’infortuni que va passar amb l’examen d’història. Per això vaig a parlar d’una pel·lícula que he vist aquesta setmana, “La Bella i la Bèstia”. Supose que la majoria de la gent haurà vist aquesta pel·lícula, però vaig a contar-la.

El príncep Adam està celebrant una festa en el seu palau i arriba una bruixa buscant refugi i el príncep, que era molt egoista, li diu que se’n vaja del palau. Aleshores la bruixa transforma al príncep en una bèstia i li dóna una rosa. Si s’enamora d’una dona abans que se li caiguen els pètals a la rosa, tornarà a ser un príncep, però si no s’enamora serà una bèstia per sempre.


Una xica molt guapa, que s’anomena Bella, acudeix al palau on viu Bèstia, ja que aquest ha segrestat al pare de Bella. La xica va a salvar al seu pare i es queda a viure amb Bèstia durant un temps.

Després d’un temps vivint junts, s’enamoren i es trenca la maldició. Encara que els costarà molt estar junts, perquè un xic molt malvat, anomenat Gaston, intenta trencar el seu amor.



diumenge, 9 d’abril de 2017

Sempre igual...

Hola de nou! aquest és l'últim bloc abans de les vacances de pasqües, que alegria. Aquesta última setmana hem estat plens d'exàmens i per si fos poc ens han canviat dos d'ells i ara se'ns han ajuntat amb altres més que teniemJo que esperava  estudiar sol aquest cap de setmana economia i matemàtiques, al final s'han afegit història i filosofia, un caos total!



Hi ha un debat a classe sobre quan fer l'examen d'història alguns volen fer-ho abans de pasqües i altres després, al meu entendre prefereixo que sigui després de pasqües perquè així m'ho estudi millor ja que aquest cap de setmana no tinc temps i perquè en un dia no ens dóna temps a acabar. El problema és que els professors no saben organitzar-se i després ens toca a nosaltres estudiar amb presses i per tant no treure la nota que ens mereixem. Però bé, demà comença la lliga de bádmiton i jo vaig amb Rubén del Rey, tot i que aquest és bo jo no tant però no formem mal equip, vull guanyar i ho farem!


El dimecres també ens anem d'excursió al MUVIM preferiria haver anat un altre dia perquè cau junt al dia cultural però no passa res.


Espere que hagueu passat un bon cap de semana!

CADA ACCIÓ TÉ UNA REPERCUSIÓ: BOOM,...

Eren ja les 8:30 del matí i ma mare no para de dir-me que anara ràpid o arribaria tard. Em vaig prendre el desdejuni el més ràpid possible i allí em trobava jo rentant-me les dents com si estiguera boig. Tot això és necessari? Solament tinc 16 anys i ja vaig més estressat que el mateix president amb la que està caient. Ma mare torna a cridar. Això és insuportable. Jo, amb tota l´educació que aquella dona em va ensenyar, intente dir-li que tinc un despertador que fa la mateixa feina que fa ella tots els dies però sense posar-me tant nerviós, que no fa falta que es moleste. Abans d´anar a per la motxilla li dono un petó per a que no pense mal i no es quede cabrejada. Jo la bull, un poc, val molt, d´acord moltíssim, qui sinó em farà eixos postres que ella fa? O qui estarà en aquells moments encertats per a salvar-me el cul? 

En aquell mateix moment ix per a parlar amb les veïnes i escolte que em diu que vaja més a presa que cal córrer. Jo seguia pensant que era de l'escola. En eixe mateix moment... veig a tothom corrent. Unes dones i ma mare em diuen a crit pelat que jo també vagi amb elles. Està la gent boja o qué passa? Això com a broma ja està bé. Ja no veia a la meua mare ni escoltava la seua veu, on estarà? La gent corria cap a tots els llocs. No sabia que fer. Escolte una forta explosió que em penetra els timpans. No pense en res i l'adonar-me  de la situació em trobe en terra sense escoltar res. No és normal, però preferia això a tornar a notar a eixes persones cridant de desesperació i al meu pensament tornant a la realitat. No sabia que passava, i hui en dia encara no ho sé. Solament volia tancar els ulls. Aixó mateix vaig fer.